0

ENTREVISTA A:

WUWEI I LYCAN

ACTIVISTES D’ENRENOU

“La pròpia concepció de la orientació

i el gènere com a binaris és una barrera per

aconseguir un alliberament real del col·lectiu LGBTI”

ENTREVISTA A: WUWEI I LYCAN ACTIVISTES D’ENRENOU

Com i perquè neix Enrenou?

Utilitzant la metàfora d’una llavor,

Enrenou ja existia com a

necessitats i inquietuds. El que

vam fer nosaltres va ser reunir-

nos, compartir-les i cuidar

d’aquest projecte buscant altre

gent que es trobés amb les

mateixes sensacions. Segons

aquesta metàfora Enrenou no

neix; sinó que creix, es transforma

i s’adapta a les cures i les

sensibilitats d’un col·lectiu que

sovint es situa a l’ombra d’alguns

feminismes i grups LGBT.

Necessit(àv)em d’un espai

d’activisme propi on poder ser

sensibles a les especificitats de les

nostres experiències, des d’on

apoderar-nos i crear discurs.

Quines són actualment les

principals línies d’actuació

d’Enrenou?

Principalment fem formació, tallers i participem en taules rodones o activitats a altres espais per visibilitzar el monosexisme i com funcionen les discriminacions i opressions que patim les persones plurisexuals (que ens sentim atretes cap a més d’un gènere). Posem especial èmfasi en no cenyir-nos només a la bisexualitat, sinó visibilitzar la multiplicitat i varietat que hi ha al nostre col·lectiu. Per aquest mateix motiu intentem evitar a normalitzar-nos per poder ser tolerades, no considerem que la normalitat sigui un valor especialment positiu. Sovint s’associa a les persones plurisexuals amb estereotips que són llegits socialment com a negatius i bona part de l’activisme bisexual passa per rebutjar constantment aquests estereotips: no som promiscues, no estem confoses, sabem el que volem, etc. Fent això neguem l’existència de persones dintre del nostre col·lectiu que són i compleixen

amb aquests estereotips, i es genera una visió negativa de la promiscuïtat, de la confusió o del no voler o no saber escollir. Des d’Enrenou li donem una volta a tot això i critiquem el mateix sistema que ens obliga a haver d’escollir, a no poder ser promiscues (negativisme sexual), a haver de desitjar el sexe dins d’uns límits i per tant a no poder ser asexuals o grisasexuals.

A Enrenou també hem volgut crear

un espai on persones no

monosexuals es puguin trobar per

poder compartir, auto-formar-nos,

i fer diverses activitats. Creiem en

la necessitat de tenir espais sense

persones monosexuals (que no

siguin mixtes segons aquest eix

d’exclusió) perquè són una eina

d’apoderament.

Encara existeixen barreres

que impedeixen aconseguir un

alliberament real del col·lectiu

LGTBI?

Existeixen formes de relacionar-se i d’identificar-se que estan socialment ben vistes. Hi ha gèneres i orientacions contemplades dins del paradigma del sistema i altres que sobreviuen al marge sota la negació i ridiculització dels demés. La pròpia concepció de la orientació i el gènere com a binaris és una barrera per aconseguir un alliberament real del col·lectiu LGBTI, on només es veuen privilegiades aquelles identitats que més s’ajusten a l’estàndard social. Existeix a més una pressió social molt gran per haver-nos de “normalitzar” i així poder ser més acceptades. Aquesta barrera, que impedeix poder expressar-nos

amb diversitat, encara existeix dintre del col·lectiu i creiem que s’ha de trencar.

Com valoreu la llei 11/2014? I

el seu desplegament després de

més d’un any i mig de vigència?

És una llei de mínims -recordem

que hi ha un seguit d’identitats no

reconegudes que queden fora-,

que protegiria a una part

important del col·lectiu si

s’implementés com cal, però

algunes institucions han

demostrat que no estan a l’altura

de les expectatives. Si hi hagués

plena voluntat podríem arribar a

tocar els nostres drets, fer que

aquests fossin accessibles i

blindats per a una població que els

espera mentre encara es donen

casos de bullying, moving i

discriminació institucional

específicament en l’àmbit de la

salut… Per ara s’han aconseguit

petits reconeixements, però no

volem una llei de casos anecdòtics,

volem un marc de seguretat que

seguim esperant.

Creieu que com a societat

estem avançant en matèria de

sensibilització i coneixement de

les diferents orientacions

afectivo sexuals o que, pel

contrari, estem estancades?

Cada vegada hi ha més sensibilitat

en matèria d’homofòbia, però

creiem que part d’aquesta

sensibilització s’ha produït

generant una invisibilització de la

varietat múltiple del col·lectiu

plurisexual.

Encara és comú que la gent pensi

“La Llei 11/2014 és una llei de

mínims. Hi ha un seguit d’identitats

no reconegudes que queden fora”

ENTREVISTA A: WUWEI I LYCAN ACTIVISTES D’ENRENOU

que el contrari d’’heterosexual’ és

homosexual, i no és així. El

contrari és “no-heterosexual” i

això és múltiple. Les persones

plurisexuals estem esborrades

constantment de tots els discursos

i en nombroses ocasions quan

se’ns anomena simplement es fa

per “aparèixer” o per mostrar-nos

com a persones mig hetero i mig

homosexuals que només patim

discriminació homòfoba quan

tenim una parella o estem amb

algú del nostre mateix gènere. El

monosexisme és un sistema que

oprimeix, discrimina i invisibilitza

a les persones que ens sentim

atretes cap a més d’un gènere però

la seva existència encara es nega

en molts entorns. És també la

negació de la varietat, de la

multiplicitat, de la possibilitat de

poder canviar amb el temps. El

monosexisme fa que socialment

estiguin mal vistes les fases, els

canvis en la pròpia forma de sentir

atracció o de comprendre’ns a

nosaltres mateixes. I en aquest

camp encara hi ha molt camí per

fer, ja que no existeix una

sensibilitat social al respecte.

Quin paper han de jugar les

administracions i institucions

en aquest sentit?

Ha de ser el mateix que el que juguin totes les persones a qui no els afecta una discriminació: escoltar-nos i demanar-nos què necessitem i què volem. Han d’estar en contacte tant amb els moviments socials i col·lectius que treballen les temàtiques concretes com amb els que sofreixin la discriminació o opressió específica.

I el teixit associatiu no

especialitzat en LGTBI? Creieu

que s’està treballant en la

direcció correcte?

Els grups no especialitzats en

LGTBI que volen ser sensibles a

aquestes temàtiques acostumen a

escoltar les demandes del

col·lectiu d’una forma molt

genèrica. Normalment s’agafen les

necessitats més visibles de tot el

col·lectiu però no l’especificitat de

les diferències. No tenim les

mateixes necessitats cada una de

les lletres LGTBI, i podríem sumar-

n’hi més, perquè el col·lectiu

asexual, per exemple, no està gens

tingut en compte. Creiem que es

necessita una mica més de

sensibilitat per entendre que el

col·lectiu és molt divers i plural.

Cal entendre les nostres

necessitats i reivindicacions i

parar una mica més d’interès en

tot allò que no sigui

específicament homofòbia.

Quins reptes queden

pendents?

Per a la comunitat plurisexual en

queden molts. Enrenou i la

comunitat plurisexual en general

estem començant a fer més soroll

perquè fins fa res estàvem sent

invisibilitzades i apartades en

molts sentits dins del col·lectiu.

Les poques vegades que es parlava

de plurisexualitat sempre era per

intentar mostrar a una persona

bisexual estable, monògama, etc.,

d’aquelles que molesten poc. Ara

el nostre repte és que es comenci a

visibilitzar socialment tot allò que

ha quedat exclòs i on moltes

persones plurisexuals estem.

Necessitem realment molts canvis,

canvis des de les arrels del

sistema, on tant la promiscuïtat

com el desig de no voler tenir

relacions sexuals tinguin cabuda,

on no s’estigmatitzi la confusió, on

no s’obligui a haver d’escollir entre

coses entre les quals no tenim

perquè escollir, on no sigui

obligatòria la monogàmia, on les

fases, els canvis, la veritable

llibertat per escollir siguin ben

rebudes, on les afectivitats siguin

tan contemplades com les

relacions sexuals o les atraccions

romàntiques, on la diversitat

pugui ser realment múltiple, i on

les cures tinguin un lloc principal,

inclús en els nostres activismes.

L’informe “L’estat de

l’homofòbia a Catalunya 2015”

apunta que un 55% de les

agressions i incidències les van

patir el col·lectiu d’homes gais i

bisexuals. A què ho atribuïu?

L’informe està basat en una forma de denúncia d’un tipus de violència molt concreta. La violència directa (física o verbal) és més detectable i per tant més denunciable. A més, també hi ha col·lectius que tenen més fàcil poder denunciar depenent de molts factors (recursos, privilegis, apoderament, etc.). La violència simbòlica, que no és detectable, ni tan sols denunciable, queda totalment esborrada en aquests processos, igual que els col·lectius més vulnerables. Les dones i el col·lectiu plurisexual quedem moltes vegades en aquest sector de difícil denúncia per vulnerabilitat i per patir una violència més simbòlica que no es pot expressar ni denunciar. A més, el monosexisme o la bifòbia, com a especificitat, no està contemplada pel motiu de ser una violència simbòlica. Per tant, acaben denunciant-se les agressions homòfobes a persones bisexuals

“No tenim les mateixes necessitats

cada una de les lletres LGTBI”

ENTREVISTA A: WUWEI I LYCAN ACTIVISTES D’ENRENOU

(pel fet d’estar amb una persona d’un gènere igual que el teu, però no pel fet de sentir-te atreta per a més d’un gènere). Com podríem realment visiblitzar la violència simbòlica? A través d’altres mecanismes, que no són la denúncia d’agressions directes: estudis de salut mental (depressió, ansietat, estrès post-traumàtic,

autolesió, intents de suïcidi), estadístiques d’agressions sexuals a dones bisexuals, estadístiques sobre situació econòmica, etc. La violència simbòlica acaba afectant a les persones que la pateixen i té unes conseqüències que moltes vegades s’associen a factors personals, però quan fas una estadística a tot el col·lectiu acabes

adonant-te que allò personal en realitat és polític, que moltes patim el mateix i que això acaba afectant a les nostres vides i relacions.

Consell Nacional de la Joventut de Catalunya